El pas pel col.legi va ser molt brillant que va culminar amb l'ingrés a l'universitat, recordem que tots el pares somien que els seus fills, siguin o no intel.ligents, estudiïn molt, tan si són nois com noies, aprenguin bones maneres, responsabilitat i amor al treball. Que si arriben a la universitat, com aquest cas, siguin capaços de treure un doctorat i un parell de masters, per aspirar a un bon lloc de feina, ya sigui en la administració publica o empresa privada.
Quasi sempre per que els fills siguin en aquest punt, el pares y les mares, amb dos o mes fills i si no són vedaders potentats, s'han hagut de sacrificar sobremanera perquè aquests joves, ara tan ben situants, hagin pogut ser metges especialistes de renom, grans arquitectes, literats, o economistes qualificats. Els seus progenitors, n'estan orgullosos. Del tot satisfets. Pero hi ha una cosa que no va d'acord amb totes les excel.lències que anomeno.
Quan complir 25 anys i la carrera de psicologia a la butxaca, el mateix establiment que els acollir un quart de segle enrrera va tornar a ser tetimoni de l'esforç d'un home anomenat Ricart Elizalde Andreu.
Però no, ara ja no era tot igual, els avis no hi eren, o millor dit sí, però no presencials, eren al celebrant els triomfs del seu nét...a l'gual que la germaneta petita, l'Elisenda que injustament als 12 anys una meningitis va acabar amb el seu cervell i la seva vida.
Les amistats dels pares, gent com ells molt influents, estàben en una residència o a casa impossiblitats.
Avui eren tres quant abans van ser disset.
Aquest va ser el darrer dinar en familia.
Va arribar el temps que els pares s'han fet grands, que ja necesiten ajuda per moure's i per seguir vivint i els hi manca el més pricipal: la companyia dels qui ells han estimat i cuidat tantíssim en tots els detalls de la seva formació humana i intel.lectual.
Portser es poden pagar una auxiliar filipina o una bona residència, pero el caliu del seus no el tindrán mai.
Els fills són sempre al estranger o fent relacions publiques o molt ocupats amb totes les responsabilitats que el nou status requereix. Estan massa sol.licitats i massa estressats per la feina.
Si arriben a temps al enterrament el dia que es moren el pares ja podem estar contens.
Volem que els fills prosperin i arribin alt, com més millor, peró es una gran veritat, que com més amunt pugen, menys gaudirem de la seva calor i companyia i acabarem els dies sols.
Avui el Ricart, casat amb dos fills, ha passat davant del vell restaurant i ha pogut observar que estaba abandonat, tant abandonat com la vida dels seus pares quan més el necessitaven i per primera vegada li han caigut llàgrimes pensant tot el que podria haver fet i el temps no li va permetre, ara és tard, massa tard.
Raymond Martin.
